Pirineus enllà
Ni tu ni nosaltres
estàvem preparats
per a un trasbals així.
Calia emigrar,
ací no hi havia treball.
La dictadura, com ara la democràcia,
menystenia el camp i els llauradors.
Unes males collites t´empenyien
a creuar els Pirineus.
Una maleta vella
plena d´absències i d´incertesa.
t´acompanyava a l´andana
de l´estació del nord,
curulla de desheretats com tu.
Allò era el rostre real
dels veinticinco años de paz
i reflectia la tristor de l´emigrant.
¡Ningú no us ha agraït
les divises que duríeu!
¿Què us esperava en baixar del tren?
L´angúnia del desarrelament i la incomunicació.
Massa hores de treball per oblidar l´orfandat
i alguna estona per escriure una carta
i plorar la solitud obligada.
Foren set mesos d´allunyament,
vivint en una cabana.
Quan arribares a casa, pare, jo dormia,
era al matí i entrares a l´habitació,
ens abraçàrem i pensava que somiava.
Estaves tan escanyolit com un cadàver.
Josep Micó
(Accèssit al Primer Premi de Poesia Anna Ros)
No hay comentarios:
Publicar un comentario